El 23 de juliol de 2011 (també conegut com a #23jCJ pels nostres amics i seguidors en la xarxa social de twitter) ens vam casar la Cristina (la meva Mary Jane Watson particular, la @ktalana que molts de vosaltres coneixeu per les xarxes) i jo, en Jaume (un somnia truites, fan de Spider-man i que els tuitaires em coneixeu per @spidermancat).
Va ser un dia preciós. No pel cel, que feia núvol, si no per les cares de la gent, principalment les nostres, que amb el somriure il·luminàvem el dia; i és que jo ja des dels 7 anys em vaig despertar un dia dient: "bon dia carinyo" i des de llavors sabia que un dia m'acabaria casant amb una noia, que sense saber-ho llavors, acabava de néixer.
Aquest post va d'aquell dia, el dia en que vaig fer realitat un somni, el dia en que em vaig casar amb la dona de la meva vida, el #23jCJ.
Deixeu-me que us l'expliqui:
Aquella nit, la Cristina i jo la vam passar junts a l'Hotel de Los Arcos (a costat del Capri) a Sitges.
Pel matí a primera hora, la Cristina es va anar a maquillar i pentinar, mentrestant jo em vaig quedar a l'habitació esperant al meu testimoni i benvolgut amic Àlex (un dia li dedicaré un post que se'l mereix).
Estava nerviós, però tant il·lusionat i amb la ferma intenció de paladejar cada instant que em vaig deixar portar pel fotògraf i el meu bon amic Àlex. Ens vam fer unes fotos junts, amb la seva dona Marian i el seu encantador fill Adrià.
Amb el que no comptàvem era amb que el taxi que m'havia de passar a buscar per l'hotel no hi seria a la hora!! Sort que l'Àlex va trucar a l'agència de taxis i fent ús de tot el seu poder de convicció va aconseguir que el taxi estigués a la porta en menys de 0'.
Finalment a les 12 o'clock el nuvi i el testimoni eren al lloc de la cerimònia (el preciós Palau Maricel).
Els nuvis ja podien entrar...
Va ser una cerimònia preciosa, amb un discurs de'n David (@rebula8, el meu cosí), ple de referents frikis dedicats a mi) i de la Gemma (la seva germana) que va sortir a llegir-nos per sorpresa un emotiu repàs a la seva vida amb la Cris.
Molt emotíu, creia que amb els meus antecedents (veure post) em desmaiaria, però l'únic que va caure un parell de vegades va ser el ram.
En acabar la cerimònia, una pluja de pètals i un petó de pel·lícula.
Després d'això, els nuvis vam tornar a dins a fer-nos més fotos i els convidats ens van anar a esperar al restaurant.
Després de l'intens reportatge (fet per en Marc Rosés un esplèndid professional), entre un parell o tres de "Vivan los novios" d'algun espontani, les fotos de uns quants guiris fortuïts i d'alguna mala cara per culpa d'un banc... Vam decidir que ja era hora d'anar a dinar.
A sota: la nostra entrada al restaurant So-Ca.
Durant el dinar, la Cristina a penes va menjar, jo, a pesar de tot em vaig "fotre les botes" però comparat amb la normalitat, podríem dir que vaig menjar poc.
Durant el dinar, vam projectar un petit vídeo sobre la nostre història, amb la música de fons del tema de Forest Gump, música que sonava el dia que vaig tenir clar que era hora de casar-me amb la dona de la meva vida. El vídeo va ser emotiu, alguna llagrimeta, alguna rialla, molt de carinyo i sobretot sobretot... amor.
En acabar el vídeo, durant la projecció de focs artificials, va entrar l'atípic pastís de noces: Brownie amb cobertura d'escuma de xocolata blanca i farciment de melmelada de frambuesa.
L'espasa amb la que el vam tallar és una rèplica de la de Robin Hood, a la qual li vam fer afegir un gravat personal a manera de sortilegi d'amor i bona auguri.
En acabar, la novia entrega el ram en senyal de relleu: "David i Eli, ara us toca a vosaltres!".
Al sortir del restaurant... un allau d'arròs se'ns ve al damunt!! Socooooooooors!!!
Després d'unes últimes fotos junts, de nou a l'hotel, ja estem valdats i només volem tornar a casa.
Aquell dia havia estat maravellós, i gràcies a l'Armando (@NandoBarna, també es mereix un post pròpi) tenim una filmació "estupendíssima" que ens allargarà el record tota la vida i potser més xDDDD
Però... Allà no acabava tot! Aquella mateixa nit, a les 5h de la matinada ens passava a buscar el taxi per a dur-nos a l'aeroport i fer rumb cap a París... Però clar, això... això és una altre història petit Adam.
A continuació una magistral adaptació d'aquest especial dia, versionada en format còmic pel Miquel i la Duna (@perill) a través d'una app de l'iPhone.
to be continue...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada