dissabte, 20 de novembre del 2010

Aquells moments en la vida...

Ahir va ser un d'ells, un moment d'aquells que marquen un topall en la vida i serveixen de referent va ser "El dia que vaig proposar-li matrimoni a la Cristina".

Aquest moments son d'aquells que de segur et passen per davant dels ulls quan et mors, aquests moments sempre van lligats a fortes emocions:

-  Pena i sentiment de buit quan algun ser estimat ha mort.
- Alegria quan eres petit i et regalaven allò que tant anel·laves.

- Rubor en el primer petó.
- Arrepentiment quan recordes allò que vas fer malament, o a aquells als que potser has ferit.
- Rabia per aquells moments d'injusticia, abús o impotència.
- Por a les ombres i a les bruixes que s'amagaven en elles quan eres petit.
- Simpatia per aquells moments en el que tot innocent creies que algun dia arribaries a tenir superpoders i a ser un superheroi, o un detectiu privat o un inventor boig mentre feies experiments barrejant els xampús i els sabos de cos.
- Vergonya com quan em vaig desmaiar en mig de la sala d'espera de la campana abans de l'exàmen del carnet de conduïr, que a més vaig suspendre.
- Emoció quan mostres els teus sentiments a algú i aquest els correspon.
- Gratitud pels pares que t'han cuidat en aquelles delirants febrades o aquella interminable varicel·la. 
- Orgull aliè de veure als teus cosins i cosines fer-se homes i dones amb un gran cor i bones persones.
- Satisfacció personal de veure el que has anat aconseguint, com el dia en que em vaig emancipar. 


Ahir, tornant al tema principal, va ser un moment especial que va mesclar la majoria de coses bones abans esmentades, i alguna de les dolentes, per entendre-ho s'ha d'explicar la història des del principi:


Era gener, la Cristina i jo estàvem al despatx de casa nostra, ella em va dir que li agradava molt una cançó "el tema principal de Forrest Gump" i la vaig buscar a l'Spotify. Quan la vaig posar, vaig veure en ella passar tota la nostra vida de parella de manera abstracte, aquelles petites caricies mentre mirem la tele, aquells petons fortuits al creuar-nos en una porta... Vaig repassar mentalment tot el que duiem viscut junts i em vaig emocionar, vaig entendre que ja portàvem un any vivint junts, que fariem 6 anys al desembre i que començava a ser hora de marcar un punt més en aquells moments de la vida que serveixen per impulsar-te al següent.
Vaig prendre la decisió de que li proposaria matrimoni.
No era una proposta insòlita ni descabellada; ja que als 6 mesos de sortir junts li vaig regalar un anell, tot dient-li que allò no era un anell de compromís, però si que volia dir, com tot el que faig, que me l'estimo i que algun dia em casaria amb ella. El nou anell havia de dir:"aquest moment ha arribat".
Així que em vaig posar a buscar per internet en els dies següents, sempre escoltant la mateixa cançó i cada vegada que la sentia més ganes em donaven de casar-m'hi.
Mons pares, com a bons amics, em van ajudar a buscar l'anell, van venir amb mi a un munt de botigues diferents a mirar i remenar, però cap em convencia, havia de dur el missatge de compromís, però a la vegada no havia de ser ni ostentós, ni carregós, ni simple, havia de ser maco, elegant, sensill, però bo.
Em vaig aprendre els valors dels diamants en una web i vaig triar-li un diamant que només un expert amb els aparells adequats podria veure-li les imperfeccions, d'or blanc i groc.
El meu cosí em va acompanyar a encarregar-lo, per fer-ho vaig dur dos anells de la Cristina, un que li anava bé a l'ivern i l'altre a l'estiu. Em van dir que totes dos eren extrems de la mateixa talla, la 15, així que ho vaig tenir clar.
Mons pares van guardar l'anell a casa seva i mentrestant jo vaig reservar una habitació a l'Hotel Torre Catalunya en el millor dia del calendari que trobés, el dia que estigués proper a nadal perquè es veiés tota la ciutat enlluernada amb les llums i que fes lluna plena, a més coincidia amb la proximitat del meu aniversari, així ho podria fer passar com un autoregal. 
Havia de ser espectacular, amb pètals de rosa, cava, maduixes... Però era només una nit, i al costat de casa... i la Cristina en paral·lel havia trobat una súper oferta de cap de setmana a Andorra en un pack romàntic que també hi entrava cava cada nit, i dinars en restaurants d'encant i una entrada, sopar i espectacle a Caldea. Així que li vaig dir que l'acceptés. La vam contractar i com pels nervis de tot plegat se m'estava formant una clapa de cabells que em queien dels nervis, vaig cancel·lar lo de la Torre Catalunya del desembre i ho vaig avançar fins novembre, quan feiem 6 anys i anàvem a Andorra.

Això ens porta a ahir. Un dia dur a la feina,  fins les 15h, vaig menjar un Kebap amb la Cristina, vam agafar el cotxe i vam posar rumb a 3 hores "i pico" de viatge. Jo ja duia l'anell al sarró des de feia una setmana. 


En arribar, després de posar-me una mica tens per la mania d'alguns conductors de dur les llums massa altes i molestar als que tenen davant, ens vam prendre un còctel de benvinguda i una copa de cava, després vam haver de baixar a sopar perquè al cap de mitja hora tancaven el bufet. Jo ja entre unes coses i altres m'havia deixat anar una mica, però es veu que per dins duia una bomba de rellotgeria. Tot just encetar el plat d'amanida l'estomac se'm tanca, una pressió al cap, pessigolles a les galtes, rodament de cap i fos en negre.


- No us sé dir el que va passar aquí al mig -


Em desperto al terra, casi a sota de la taula del bufet lliure que tenia al costat, amb mal al cap, unes 6 o 7 persones cubrint el sostre del restaurant, mirant-me fixament i fent-me preguntes, la meva primera frase: "Quina vergonya". Hi havia un home gras que feia bromes per trencar la tenisó, una noia al fons que em mirava amb compassió, la Cristina cagada de por i flipant per la situació que no s'havia vist a venir, i l'home que tenia més a prop que em clavava una mirada fixa als ulls i em posava força nerviós. En seguida arriba l'encarregat dient que ja ve l'ambulancia, quan jo dic que no cal tots al "unisono" diuen que si, que em quedi quiet i que m'esperés... Sentia que era una mica el càstig que em mereixia per dur als extrems el meu sistema nerviós, així que vaig acceptar, van venir 3 persones, dos homes i la doctora, molt simpàtics, mentre la doctora em feia algunes preguntes, el noi de la maquina deia que "m'empalmaria" cosa que la veritat no em fia massa gràcia, menys encara quan ho deia tot arremangant-me la samarreta. Al final resulta que es tractava de posar-me uns electrodes per veure'm els bioritmes i una pinça al dit per veure "nosequè". A la mà dreta un em punxava per veure'l el sucre i jo només esperava veure passar per allà la Grey o al doctor House. Mentre estava al terra el que vaig pensar és que això JA ERA UN D'AQUELLS MOMENTS EN LA VIDA. Així que quan ja tot es va calmar, vaig decidir d'aprofitar tot allò per avençar el moment.
A tots dos se'ns va treure la gana, però jo em vaig forçar a menjar una mica de pasta i un plàtan que la Cris em va portar, recomanació de la doctora. 
De camí a l'habitació vaig començar a explicar-li tot, que era culpa meva, que em veia a venir aquest moment i me'l temía, que estava molt nerviós perquè aquell dia el portava preparant des de feia un any. En entrar a l'habitació vaig intentar encendre la música q duia preparada, però no tenia connexió.
La Cristina em volia fer seure a la cadira a prop del radiador, jo li deia que fos ella qui estés sentada.
Aprofitant un moment en el que estava al lababo em vaig posar l'anell a la butxaca.
I de manera molt més natural del que tenia preparat, li vaig explicar tota aquesta història, i finalment em vaig agenollar i vaig pronunciar el meu anel·lat "et vols casar amb mi?".

Va ser un d'aquells moments en la vida que van començar de manera desestrosa i van acabar de pel·lícula. Mola emoció per part dels dos i un somriure a la boca i una brillantor als ulls que no ens la treiem de sobre. Això va ser ahir a la nit, ara anem a Caldea a acabar d'esprémer el cap de setmana.



Aquest post s'acaba aquí però el pròxim no tardarà, espero. ^_^

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada