Ahir va ser un d'ells, un moment d'aquells que marquen un topall en la vida i serveixen de referent va ser "El dia que vaig proposar-li matrimoni a la Cristina".
Aquest moments son d'aquells que de segur et passen per davant dels ulls quan et mors, aquests moments sempre van lligats a fortes emocions:
- Pena i sentiment de buit quan algun ser estimat ha mort.
- Alegria quan eres petit i et regalaven allò que tant anel·laves.
- Rubor en el primer petó.
- Arrepentiment quan recordes allò que vas fer malament, o a aquells als que potser has ferit.
- Rabia per aquells moments d'injusticia, abús o impotència.
- Por a les ombres i a les bruixes que s'amagaven en elles quan eres petit.
- Simpatia per aquells moments en el que tot innocent creies que algun dia arribaries a tenir superpoders i a ser un superheroi, o un detectiu privat o un inventor boig mentre feies experiments barrejant els xampús i els sabos de cos.
- Vergonya com quan em vaig desmaiar en mig de la sala d'espera de la campana abans de l'exàmen del carnet de conduïr, que a més vaig suspendre.
- Emoció quan mostres els teus sentiments a algú i aquest els correspon.
- Gratitud pels pares que t'han cuidat en aquelles delirants febrades o aquella interminable varicel·la.
- Orgull aliè de veure als teus cosins i cosines fer-se homes i dones amb un gran cor i bones persones.
- Satisfacció personal de veure el que has anat aconseguint, com el dia en que em vaig emancipar.
Ahir, tornant al tema principal, va ser un moment especial que va mesclar la majoria de coses bones abans esmentades, i alguna de les dolentes, per entendre-ho s'ha d'explicar la història des del principi:
Era gener, la Cristina i jo estàvem al despatx de casa nostra, ella em va dir que li agradava molt una cançó "el tema principal de Forrest Gump" i la vaig buscar a l'Spotify. Quan la vaig posar, vaig veure en ella passar tota la nostra vida de parella de manera abstracte, aquelles petites caricies mentre mirem la tele, aquells petons fortuits al creuar-nos en una porta... Vaig repassar mentalment tot el que duiem viscut junts i em vaig emocionar, vaig entendre que ja portàvem un any vivint junts, que fariem 6 anys al desembre i que començava a ser hora de marcar un punt més en aquells moments de la vida que serveixen per impulsar-te al següent.
Vaig prendre la decisió de que li proposaria matrimoni.
No era una proposta insòlita ni descabellada; ja que als 6 mesos de sortir junts li vaig regalar un anell, tot dient-li que allò no era un anell de compromís, però si que volia dir, com tot el que faig, que me l'estimo i que algun dia em casaria amb ella. El nou anell havia de dir:"aquest moment ha arribat".
Així que em vaig posar a buscar per internet en els dies següents, sempre escoltant la mateixa cançó i cada vegada que la sentia més ganes em donaven de casar-m'hi.
Mons pares, com a bons amics, em van ajudar a buscar l'anell, van venir amb mi a un munt de botigues diferents a mirar i remenar, però cap em convencia, havia de dur el missatge de compromís, però a la vegada no havia de ser ni ostentós, ni carregós, ni simple, havia de ser maco, elegant, sensill, però bo.
Em vaig aprendre els valors dels diamants en una web i vaig triar-li un diamant que només un expert amb els aparells adequats podria veure-li les imperfeccions, d'or blanc i groc.
El meu cosí em va acompanyar a encarregar-lo, per fer-ho vaig dur dos anells de la Cristina, un que li anava bé a l'ivern i l'altre a l'estiu. Em van dir que totes dos eren extrems de la mateixa talla, la 15, així que ho vaig tenir clar.
Mons pares van guardar l'anell a casa seva i mentrestant jo vaig reservar una habitació a l'Hotel Torre Catalunya en el millor dia del calendari que trobés, el dia que estigués proper a nadal perquè es veiés tota la ciutat enlluernada amb les llums i que fes lluna plena, a més coincidia amb la proximitat del meu aniversari, així ho podria fer passar com un autoregal.
Havia de ser espectacular, amb pètals de rosa, cava, maduixes... Però era només una nit, i al costat de casa... i la Cristina en paral·lel havia trobat una súper oferta de cap de setmana a Andorra en un pack romàntic que també hi entrava cava cada nit, i dinars en restaurants d'encant i una entrada, sopar i espectacle a Caldea. Així que li vaig dir que l'acceptés. La vam contractar i com pels nervis de tot plegat se m'estava formant una clapa de cabells que em queien dels nervis, vaig cancel·lar lo de la Torre Catalunya del desembre i ho vaig avançar fins novembre, quan feiem 6 anys i anàvem a Andorra.
Això ens porta a ahir. Un dia dur a la feina, fins les 15h, vaig menjar un Kebap amb la Cristina, vam agafar el cotxe i vam posar rumb a 3 hores "i pico" de viatge. Jo ja duia l'anell al sarró des de feia una setmana.
En arribar, després de posar-me una mica tens per la mania d'alguns conductors de dur les llums massa altes i molestar als que tenen davant, ens vam prendre un còctel de benvinguda i una copa de cava, després vam haver de baixar a sopar perquè al cap de mitja hora tancaven el bufet. Jo ja entre unes coses i altres m'havia deixat anar una mica, però es veu que per dins duia una bomba de rellotgeria. Tot just encetar el plat d'amanida l'estomac se'm tanca, una pressió al cap, pessigolles a les galtes, rodament de cap i fos en negre.
- No us sé dir el que va passar aquí al mig -
Em desperto al terra, casi a sota de la taula del bufet lliure que tenia al costat, amb mal al cap, unes 6 o 7 persones cubrint el sostre del restaurant, mirant-me fixament i fent-me preguntes, la meva primera frase: "Quina vergonya". Hi havia un home gras que feia bromes per trencar la tenisó, una noia al fons que em mirava amb compassió, la Cristina cagada de por i flipant per la situació que no s'havia vist a venir, i l'home que tenia més a prop que em clavava una mirada fixa als ulls i em posava força nerviós. En seguida arriba l'encarregat dient que ja ve l'ambulancia, quan jo dic que no cal tots al "unisono" diuen que si, que em quedi quiet i que m'esperés... Sentia que era una mica el càstig que em mereixia per dur als extrems el meu sistema nerviós, així que vaig acceptar, van venir 3 persones, dos homes i la doctora, molt simpàtics, mentre la doctora em feia algunes preguntes, el noi de la maquina deia que "m'empalmaria" cosa que la veritat no em fia massa gràcia, menys encara quan ho deia tot arremangant-me la samarreta. Al final resulta que es tractava de posar-me uns electrodes per veure'm els bioritmes i una pinça al dit per veure "nosequè". A la mà dreta un em punxava per veure'l el sucre i jo només esperava veure passar per allà la Grey o al doctor House. Mentre estava al terra el que vaig pensar és que això JA ERA UN D'AQUELLS MOMENTS EN LA VIDA. Així que quan ja tot es va calmar, vaig decidir d'aprofitar tot allò per avençar el moment.
A tots dos se'ns va treure la gana, però jo em vaig forçar a menjar una mica de pasta i un plàtan que la Cris em va portar, recomanació de la doctora.
De camí a l'habitació vaig començar a explicar-li tot, que era culpa meva, que em veia a venir aquest moment i me'l temía, que estava molt nerviós perquè aquell dia el portava preparant des de feia un any. En entrar a l'habitació vaig intentar encendre la música q duia preparada, però no tenia connexió.
La Cristina em volia fer seure a la cadira a prop del radiador, jo li deia que fos ella qui estés sentada.
Aprofitant un moment en el que estava al lababo em vaig posar l'anell a la butxaca.
I de manera molt més natural del que tenia preparat, li vaig explicar tota aquesta història, i finalment em vaig agenollar i vaig pronunciar el meu anel·lat "et vols casar amb mi?".
Va ser un d'aquells moments en la vida que van començar de manera desestrosa i van acabar de pel·lícula. Mola emoció per part dels dos i un somriure a la boca i una brillantor als ulls que no ens la treiem de sobre. Això va ser ahir a la nit, ara anem a Caldea a acabar d'esprémer el cap de setmana.
Aquest post s'acaba aquí però el pròxim no tardarà, espero. ^_^
dissabte, 20 de novembre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
Les pors més dolces de l'any
Per proximitat a la Castanyada, he decidit fer aquest post.
La Castanyada és una festa popular que es celebra a Catalunya el dia de Tots Sants, on es mengen panellets, moniatos, castanyes i fruita confitada. Si voleu fer panellets o teniu curiositat de saber com es fan, totalment imprescindible entrar aquí (receptes.delcacris.com).
Halloween és la festa més popular gràcies al cinema americà. D'aquesta se'n sap que prové de la entiga celebració cèltica Samhain, el 31 d'octubre, és l'any Nou dels Wicca. Un temps per a la meditació i el record dels que ja no hi són, coincideix amb el fi de les collites. Als països saxons el seu festeig va seguir a les festes de Halloween, prenent part de la seva simbologia les carabasses (Jack o'Lanterns). El nom de Halloween ve de "All hallow's Eve" que vol dir "Vigília de Tots Sants". Una data considerada tradicionalment com a excel·lent per a realitzar presagis i endevinacions, i on deixen ofrenes als llindars i obsequis per a les ànimes dels morts.
Aquí hi ha una llista de les 59 pel·lícules de terror per ambientar una nit de Halloween terrorífica.
Aquí hi ha una pila de receptes de cuina per Halloween.
Halloween és de les temàtiques més recurrents a discotèques o parcs temàtics com PortAventura que fan ambientacions i promocions específiques per aquestes dates.
L'espot publicitari de l'any 2010 de PortAventura:
Així doncs, feliços 3 dies dels morts...
La Castanyada és una festa popular que es celebra a Catalunya el dia de Tots Sants, on es mengen panellets, moniatos, castanyes i fruita confitada. Si voleu fer panellets o teniu curiositat de saber com es fan, totalment imprescindible entrar aquí (receptes.delcacris.com).
Molta gent confon la festa de Tots Sants amb la de Halloween i amb el Dia dels Morts per proximitat en el temps i per temàtica.
Aquestes festes tenen origen pagà, de ritual funerari, però anem a veure'n les diferències i entendre que en realitat son 3 dies diferents i consecutius.
Tots Sants va ser absorbida pel Cristianisme en el S.VII quan el Papa en lloc de fer enderrocar el Panteó de Roma (pan theon, o sigui el temple pagà de tots els déus), el va purificar i consagrar en honor de la Verge i de tots els màrtirs, canviant així el dia en que s'adorava a Júpiter per una festa d'adoració als sants i a la Verge. Tot i això en el carro d'aquesta festa s'hi van acabar pujant tots els sants i un altre Papa en va canviar el dia a l'1 de novembre. Al final del segle X li fou agregada, l'endemà, la commemoració dels Fidels Difunts; adaptant així una antiga festa celta que rendia homenatge a les ànimes dels difunts.
Dia dels Morts és una festa mexicana que aglutina la festa de Tots Sants i la festa dels Fidels Difunts. No obstant la festa es celebra el 2 de novembre i té orígen precolombí, se'n té registre de que la festa ja era celebarda per la població indígena de Mèxic, pels Totonaques, pels Maies i pels Tarascos. La tradició s'estén cap al nort per centroamèrica i part d'EEUU i cap al sud pel Brazil (on rep el nom de Dia dos Finados).
La festivitat era conmemorada al novè mes del calendari Asteca, pels voltants de l'inici d'agost (com seria St Joan, la nit de les bruixes, coincidint amb el solstici d'estiu) i es feia durar un mes. La festa feia homenatge a Mictecacihuatl "Dama de la Mort" i Mictlantecuhtli "Senyor de la Terra dels Morts". Amb la conquesta de "les amèriques" per part dels espanyols van portar el cristianisme i la amalgama de tradicions que van fer emmascarà la dels indígenes, convertint-se en una variant de Tots Sants i el dia dels Fidels Difunts.
La festivitat era conmemorada al novè mes del calendari Asteca, pels voltants de l'inici d'agost (com seria St Joan, la nit de les bruixes, coincidint amb el solstici d'estiu) i es feia durar un mes. La festa feia homenatge a Mictecacihuatl "Dama de la Mort" i Mictlantecuhtli "Senyor de la Terra dels Morts". Amb la conquesta de "les amèriques" per part dels espanyols van portar el cristianisme i la amalgama de tradicions que van fer emmascarà la dels indígenes, convertint-se en una variant de Tots Sants i el dia dels Fidels Difunts.
Aquí hi ha una llista de les 59 pel·lícules de terror per ambientar una nit de Halloween terrorífica.
Aquí hi ha una pila de receptes de cuina per Halloween.
Halloween és de les temàtiques més recurrents a discotèques o parcs temàtics com PortAventura que fan ambientacions i promocions específiques per aquestes dates.
L'espot publicitari de l'any 2010 de PortAventura:
Així doncs, pels que pensàven que les festes eren les mateixes... Ara sabeu que no!
Hi ha 3 tradicions consecutives en la mateixa temàtica, per tant, si creus en una creus en totes... i merèixes poder-les celebrar cada dia des del 31d'octubre al 2 de novembre (tot i que al 2010 el dia 2 de novembre cau en dimarts i tinguem que anar a treballar).
Hi ha 3 tradicions consecutives en la mateixa temàtica, per tant, si creus en una creus en totes... i merèixes poder-les celebrar cada dia des del 31d'octubre al 2 de novembre (tot i que al 2010 el dia 2 de novembre cau en dimarts i tinguem que anar a treballar).
Ordre de festes:
- Halloween (31 d'octubre)
- Tots Sants / Castanyada (1 de novembre)
- Dia dels Morts / Fidels Difunts (2 de novembre)
La llegenda de Tots Sants, treta de Viquipèdia:
"És creença molt general que aquest dia, al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria; però si, al contrari, no guarden d'ells record compungit i es lliuren a l'alegria i els tenen en oblit, han de restar altra vegada al Purgatori, en espera d'un altre any o una altra circumstància que els en tregui."
Així doncs, feliços 3 dies dels morts...
divendres, 24 de setembre del 2010
I lo divertida que és la premsa...
Aquest post l'he extret de un correu que em va arribar, enviat per un company de feina.
L'original estava en castellà i m'he permès fer la meva adaptació pròpia.
El correu es titulava "PARA IRNOS ACOSTUMBRANDO".
A vegades en la premsa ens trobem noticies sorprenents, però algunes a més son fruit d'errors que donen com a fruit titulars o frases aberrants!
Anem a veure alguns d'aquests exemples:
Deu ni dó! En aquest avió no hi vull pujar jo! A no ser que caigui per quarta vegada... Consti en acta que l'avió és el CN-235 i no pas l'Oceanic 815 de #LOST.
Sis de cada quatre!?... i d'on surten els altres 2!?? A cas han fet l'enquesta només a quatre perones i està cobrint el supòsit de que haguessin fet l'enquesta a 2 persones més aquestes també haguessin pensat que govern hi dedica pocs recursos!??
Caram!! La meva càmera de fer fotos té més zoom que el telescopi més gran del món, uau!
Imitant el que deia l'Obèlix als romans... "Aquests espanyols estan bojos!" Dir-li dimecres de cendra a un divendres...!!
Pobre home, a la seva edat... Va a veure a la reina i en lloc de donar-li un títol amb tots els honors, va i l'envesteix amb ell!! On ha anat a parar la flema anglesa?
Agafeu-vos fort que la TARDIS viatja! Ens arriba informació del segle XXIII on la moda retro recupera les fotos en blanc i negre!
Renoi! Potser en temps de crisi tots patim de "hernia fiscal"!! Amb raó la asseguradora no sabia veure-li! El que no sabia és que ara els metges privats també eren prestamistes!! I és que ja ho diuen que pagant St.Pere canta!!
Els estudiants es queixen de que els augmentin les classes, però segur que la majoria d'alumnes estan la mar de feliços amb aquesta nova ensenyança!! Serà curiós veure si és inversament proporcional a la nota que treuen en les altres assignatures!!
Aquest article és digne d'estudi... Una fractura en el dit dret del peu petit... És ben sabut que tots tenim un peu més gran que l'altre... però llavors depenent de si el jugador fos dretà o esquerrà variaria. Amb lo qual els podríem trobar amb un titular que ens digués "Una fractura en el dit petit del peu petit". Personalment opino que han complicat a propòsit l'anunciat amb la fractura per no veure el fons de la noticia, que és que al pobre home això "li impedèix fer-ho".
Caaaaaaram!! La Creu Roja està en tot!! És tot un detall que porti a les persones decapitades; ja que aquestes no podrien veure bé el camí i seria fàcil que es perdessin!!
Bé! Això ho haurien de fer més bars! Així si et poses malalt al menys no els pots acusar, perquè sacsejant les mans a l'aire poden dir allò de: "Aaaah qui avisa no és traïdor!!"
Ara ho entenc... quan algú diu allò de "s'apropen mals temps" es refereixen a això! "Cels amb núvols i clarianes, amb riscos d'algunes preocupacions aïllades". Bé, si son aïllades encara sort! Serà un dia una mica estressant, tots amb el front arrugat pensant en les nostres preocupacions aïllades...
Eps!! Que tenim davant dels ulls la sol·lució a les depressions provocades per la "hernia fiscal" que estem vivint tots i totes!! Potser no serem rics, però podem competir per qui té més zeros a la esquerra!! Aquesta dona, per exemple, va començar a amassar la seva fortuna de zeros a la esquerra fent concessions d'aparcaments a noms d'altres! Permetent que la gent aparqui en la plaça dels altres... molta fortuna no farà, no... Però de cabrona ho és un rato!
En fi, si us ho heu passat la meitat de bé llegint això que jo escrivint-ho, haurà valgut molt la pena ;)
L'original estava en castellà i m'he permès fer la meva adaptació pròpia.
El correu es titulava "PARA IRNOS ACOSTUMBRANDO".
A vegades en la premsa ens trobem noticies sorprenents, però algunes a més son fruit d'errors que donen com a fruit titulars o frases aberrants!
Anem a veure alguns d'aquests exemples:
Deu ni dó! En aquest avió no hi vull pujar jo! A no ser que caigui per quarta vegada... Consti en acta que l'avió és el CN-235 i no pas l'Oceanic 815 de #LOST.
Sis de cada quatre!?... i d'on surten els altres 2!?? A cas han fet l'enquesta només a quatre perones i està cobrint el supòsit de que haguessin fet l'enquesta a 2 persones més aquestes també haguessin pensat que govern hi dedica pocs recursos!??
Caram!! La meva càmera de fer fotos té més zoom que el telescopi més gran del món, uau!
Imitant el que deia l'Obèlix als romans... "Aquests espanyols estan bojos!" Dir-li dimecres de cendra a un divendres...!!
Pobre home, a la seva edat... Va a veure a la reina i en lloc de donar-li un títol amb tots els honors, va i l'envesteix amb ell!! On ha anat a parar la flema anglesa?
Agafeu-vos fort que la TARDIS viatja! Ens arriba informació del segle XXIII on la moda retro recupera les fotos en blanc i negre!
Renoi! Potser en temps de crisi tots patim de "hernia fiscal"!! Amb raó la asseguradora no sabia veure-li! El que no sabia és que ara els metges privats també eren prestamistes!! I és que ja ho diuen que pagant St.Pere canta!!
Els estudiants es queixen de que els augmentin les classes, però segur que la majoria d'alumnes estan la mar de feliços amb aquesta nova ensenyança!! Serà curiós veure si és inversament proporcional a la nota que treuen en les altres assignatures!!
Aquest article és digne d'estudi... Una fractura en el dit dret del peu petit... És ben sabut que tots tenim un peu més gran que l'altre... però llavors depenent de si el jugador fos dretà o esquerrà variaria. Amb lo qual els podríem trobar amb un titular que ens digués "Una fractura en el dit petit del peu petit". Personalment opino que han complicat a propòsit l'anunciat amb la fractura per no veure el fons de la noticia, que és que al pobre home això "li impedèix fer-ho".
Caram! El pa es cultivava i ara el gremi de forners es dedica a crear-lo a partir de farina!!! Potser existirà el gremi de verdurers que es dediqui a crear verdures manufacturades... com canvien les coses amb els anys!! Ves que no s'hagin documentat mirant els Picapedra!!
PD: Li portaré a la meva dietista aquesta notícia a veure si em permet menjar més pa si és veritat que no engreixa xDDDD
Caaaaaaram!! La Creu Roja està en tot!! És tot un detall que porti a les persones decapitades; ja que aquestes no podrien veure bé el camí i seria fàcil que es perdessin!!
Es venen 7 novícies! Es nota que a l'església també hi ha crisi!!
Caram! Aquestes guerres son fotudes!
Els gasos lacrimògens i les armes químiques...
Els gasos lacrimògens i les armes químiques...
Val que cada cop els joves s'emancipen més tard, però d'aquí a dir-los "bebé"...
A saber quan de vi s'havia begut el "bebé" per dinar...
A saber quan de vi s'havia begut el "bebé" per dinar...
Doncs si van a difondre el virus del SIDA jo no hi participo ni de conya!!!
És d'aquelles festes boges que potser les gaudeixen a tope un dia, però te'n penedeixes tota la vida.
És d'aquelles festes boges que potser les gaudeixen a tope un dia, però te'n penedeixes tota la vida.
OSTRES! El que no diuen és que l'home estava el 40% mort quan li van començar a fer l'autòpsia.
Potser al 80% quan el van obrir per primer cop en canal...
Potser al 80% quan el van obrir per primer cop en canal...
Bé! Això ho haurien de fer més bars! Així si et poses malalt al menys no els pots acusar, perquè sacsejant les mans a l'aire poden dir allò de: "Aaaah qui avisa no és traïdor!!"
Ara ho entenc... quan algú diu allò de "s'apropen mals temps" es refereixen a això! "Cels amb núvols i clarianes, amb riscos d'algunes preocupacions aïllades". Bé, si son aïllades encara sort! Serà un dia una mica estressant, tots amb el front arrugat pensant en les nostres preocupacions aïllades...
Eps!! Que tenim davant dels ulls la sol·lució a les depressions provocades per la "hernia fiscal" que estem vivint tots i totes!! Potser no serem rics, però podem competir per qui té més zeros a la esquerra!! Aquesta dona, per exemple, va començar a amassar la seva fortuna de zeros a la esquerra fent concessions d'aparcaments a noms d'altres! Permetent que la gent aparqui en la plaça dels altres... molta fortuna no farà, no... Però de cabrona ho és un rato!
En fi, si us ho heu passat la meitat de bé llegint això que jo escrivint-ho, haurà valgut molt la pena ;)
dissabte, 4 de setembre del 2010
L'últim bany
Ara surto de la piscina de fer l'últim bany, em miro al mirall i em veig tot lo "moreno" que arribaré a estar aquest any.
Fa dos setmanes que hem tornat a treballar.
Lluny queden els dies de platja, quan el cel es cubreixi de núvols per les plujes de tardor sera hora de pensar en castanyes i boniatos, en treure la roba d'abric. El setembre porta el cartell de "tornem de vacances" i unes setmanes després arriba l'octubre amb ell ve la tardor.
Quan ets petit, parlo de quan tens un any, dotze mesos per tu és una vida. Quan en tens 2 és mitja vida, amb 12 cada any és com un mes del primer any de vida.
És exponencial al temps viscut, a més anys viscuts menys temps sembla que passi entre un i l'altre.
Reis, Carnastoltes, Setmana Santa, Estiu, Castanyada, Nadal i Cap d'any. Així passen els anys.
Fa dos setmanes que hem tornat a treballar.
Lluny queden els dies de platja, quan el cel es cubreixi de núvols per les plujes de tardor sera hora de pensar en castanyes i boniatos, en treure la roba d'abric. El setembre porta el cartell de "tornem de vacances" i unes setmanes després arriba l'octubre amb ell ve la tardor.
Quan ets petit, parlo de quan tens un any, dotze mesos per tu és una vida. Quan en tens 2 és mitja vida, amb 12 cada any és com un mes del primer any de vida.
És exponencial al temps viscut, a més anys viscuts menys temps sembla que passi entre un i l'altre.
Reis, Carnastoltes, Setmana Santa, Estiu, Castanyada, Nadal i Cap d'any. Així passen els anys.
dijous, 15 de juliol del 2010
Jo i el Rol
Sempre m'han encantat els jocs d'imaginació. Sovint he preferit un bon conte explicat que una pel·lícula.
Vaig jugar amb ninos fins ben tard, la recreació del univers que tenia dins del cap havia de sortir d'una manera o una altre. Quan tots els nens anaven a jugar a futbol jo em quedava amb un grupet de noies a les que els agradaven els "jocs d'imaginació" i recreàvem històries. Algú potser proposava jugar a pares i mares i coses d'aquestes. Però a mi em molava ser el dolent que entrava a robar o el gos que protegia la casa, o un robot futurista... Per sort en el grup hi havia un parell de noies amb molta imaginació i bastant canyeres i sempre acabàvem derivant la història cap a persecucions, assassinats i fantasmes xDDDDDD
Jo crec que tirant els daus això ja hagués estat un bon joc de rol.
Poc després, tenia uns 10 anys, vaig posar-me a escriure una història. Recordo que la escribia en Lotus Pro o Quattro, no ho recordo bé del tot. Era en una pantalla de verd i negre.
La història tractava d'un noi que vivia en una illa i de cop i volta se'n donava compte de que el món havia estat dominat per les forces del mal quant aquests destruïen la seva illa. El noi poc a poc anava adquirint poders i arts de lluita. Realment tenia molta inspiració en Fly, Dola de Drac i altres inputs del passat.
Recordo que en una de les escenes la vaig viure tant intensament que havia de parar d'escriure perquè m'espantava. Més que res pel fastig i les ganes de córrer que si jo fos el protagonista tindria. Hi havien rates, mosques, podrits i fusta corcada... Però mai he estat gaire bo escrivint. I amb el canvi de pis i de PC vaig acabar de perdre tot el que havia escrit. Crec que passaven de les 40 pàgines.
A cap dels meus amics mai els ha apassionat el Rol, i molt menys estàvem per la labor als 16 anys. Però una de les coses que fèiem era "posar-nos a prova" i ens narràvem històries en segona persona i les paràvem en un punt i dèiem "què fas?". No sabíem que en aquells moments estàvem fent rol; si no, segurament haguéssim fet servir daus i fitxes.
Una vegada inclús vaig preparar un mapa per una història que li vaig explicar durant una sortida en autobús al canal olímpic. Però m'ho vaig muntar fatal i va ser un desastre, perquè el mapa era per mi, per recrear l'entorn, però li feia anar dient: "ara tiro cap a la dreta" i jo: "Val, ara tens una altre bifurcació, dreta o esquerra?" hahaha el joc es va tornar un conyàs! En fi... #cosesmeves
Dels 14 als 19 vaig abocar-me al món dels còmics, sobretot a dibuxar-los per evadir aquestes idees que tenia pel cap. Casi tots els personatges eren paròdies dels meus amics i de situacions que viviem.
No va ser fins als 20 anys que cansat de no trobar el meu lloc entre els ambients de festa makinera dels meus amics. Volent trobar-me a mi mateix... Sent l'únic dels meus amics sense parella... Vaig trobar un canal de televisió "Televisió Comtal" que tenia un programa de televisió que es deia "El xat del velociraptor" i crec que era els divendres a la nit, feien un programa on jugaven a rol per sms. I el presentador (en Marcos) no se li veia la cara, només parlava i explicava una història ambientada en la època de Camelot. A través d'ells vaig iniciar-me en el rol.
Vaig participar de ple en el joc, el meu personatge es va transformar en un porquet per una mala acció meva. I jo com a porquet intentava seguir jugant, així que recordo atacar a la bruixa directament, vaig treure un crític i em va sortir molt bé, tant que vaig salvar la meva situació i la de una companya. Vaig tardar relativament poc en voler anar al programa com a públic. Allà m'hi vaig fer força amb l'equip d'allà. Fins a tal punt que un cap de setmana em van convidar a dinar amb ells i a fer una partideta de Fanhunter. Entre la meva vergonya, la inseguretat i la meva inexpertesa, em va sortir una interpretació pèssima del personatge. Havia de fer accent italià quan parlava i la veritat és que no em sortia gens bé xDDDD
Un temps després en el programa em van tocar unes entrades per la GenCon que es va fer al Palau St.Jordi i hi vaig anar sol. Allà vaig jugar a La Mascarada (recordo com si ho hagués viscut, que el mestre vampir em va aplicar el seu poder de control mental per obligar-me a agenollar-me davant seu, el meu personatge tenia la debilitat del orgull). I vaig jugar també a "La llamada de Cthulhu" i em va enamorar el concepte de poder-se tornar boig i que això es pogués computar numèricament en una fitxa. A més la història era super tètrica. Recordo un cos mutilat emportat sota el desaigüe de la cuina.
Això va ser definitiu per saber que era a la meva salsa. Així que al acabar-se el programa de "El xat del velociraptor" vaig decidir buscar-me gent online.
Allà vaig conèixer al DarkMaster (crec que es deia així) i que portava una història dels 7 anells. Allà em va tocar portar a un personatge aparentment bastant secundari, el nen d'una família que estava atrapat entre el món dels vius i dels morts. Però jo m'hi vaig evocar de ple. Era un joc de rol literari i havies de presentar 5 fulls de la teva història en el teu torn. Es feien trobades de joc on allà es tiraven els daus i es decidia què passava. Allà em vaig fer amic de'n Mario (de Sevilla) i la Carmen (crec que de Granada, tot i que anys després va venir a Barcelona a viure amb el seu "novio" Dani). Amb ells havíem improvisat alguna partida independent. En concret recordo un parell que vaig dirigir jo. "El Libro de Thaman" (en sèrio, sobre arts ocultes) i un altre que crec que no tenia ni nom, en conya i sobre el que surti. El defecte del Mario per exemple és que el seu personatge era un porreta i perdia punts de percepció i iniciativa. Però tot i això com no sabia exactament com anava la cosa i a més era en conya, el tio es carregava a la gent de manera fulminant, i tenia una potra descomunal. En fi, va ser divertit.
Però tot això va quedar aparcat.. vaig començar a sortir amb la meva parella, vaig iniciar-la en el grup de rol online, però es va mig disoldre, i han passat 6 anys havent abandonat el tema.
Vaig tornar a la literatura, escrivint una novela de ficció. A la gent de l'entorn de rol li agradava molt el concepte que estava creant, però com ja us he dit, mai vaig ser bo escrivint. Així que vaig portar a la feina el que havia escrit, i a una companya de la feina que li agradava el tema de ficció i crec que inclús havia tocat temes de rol, li vaig portar una còpia perquè se la llegís. Diu que a penes la va poder acabar de llegir perquè era in-fumable, però que no em desanimés xDDDDDD
Evidentment em vaig desanimar i vaig enterrar el projecte, tots els mapes, les criatures, la mitologia, la societat, tot el que havia creat en l'entorn d'aquesta història va quedar aparcat.
Fa poc he trobat una pàgina: http://www.rapidoyfacil.es/ on m'he descarregat un manual molt motivador per a fer de Master de rol. I he desenterrat tots aquells mapes i conceptes en esborrany per adaptar-los a una aventura de rol. M
entrestant hem escalfat motors amb un joc de cartes que es diu Munchkin, ens el va suggerir per Twitter la companya @noechan.
A veure com continua això, sé que pot ser una breu etapa, però tard o d'hora segur que liaré al nostre fill o filla a jugar més d'una partida amb mi ^_^ i és que ho porto dins, i surti ara o dins d'uns anys... Aquestes coses no es poden quedar tancades dins meu :D
Vaig jugar amb ninos fins ben tard, la recreació del univers que tenia dins del cap havia de sortir d'una manera o una altre. Quan tots els nens anaven a jugar a futbol jo em quedava amb un grupet de noies a les que els agradaven els "jocs d'imaginació" i recreàvem històries. Algú potser proposava jugar a pares i mares i coses d'aquestes. Però a mi em molava ser el dolent que entrava a robar o el gos que protegia la casa, o un robot futurista... Per sort en el grup hi havia un parell de noies amb molta imaginació i bastant canyeres i sempre acabàvem derivant la història cap a persecucions, assassinats i fantasmes xDDDDDD
Jo crec que tirant els daus això ja hagués estat un bon joc de rol.
Poc després, tenia uns 10 anys, vaig posar-me a escriure una història. Recordo que la escribia en Lotus Pro o Quattro, no ho recordo bé del tot. Era en una pantalla de verd i negre.
La història tractava d'un noi que vivia en una illa i de cop i volta se'n donava compte de que el món havia estat dominat per les forces del mal quant aquests destruïen la seva illa. El noi poc a poc anava adquirint poders i arts de lluita. Realment tenia molta inspiració en Fly, Dola de Drac i altres inputs del passat.
Recordo que en una de les escenes la vaig viure tant intensament que havia de parar d'escriure perquè m'espantava. Més que res pel fastig i les ganes de córrer que si jo fos el protagonista tindria. Hi havien rates, mosques, podrits i fusta corcada... Però mai he estat gaire bo escrivint. I amb el canvi de pis i de PC vaig acabar de perdre tot el que havia escrit. Crec que passaven de les 40 pàgines.
A cap dels meus amics mai els ha apassionat el Rol, i molt menys estàvem per la labor als 16 anys. Però una de les coses que fèiem era "posar-nos a prova" i ens narràvem històries en segona persona i les paràvem en un punt i dèiem "què fas?". No sabíem que en aquells moments estàvem fent rol; si no, segurament haguéssim fet servir daus i fitxes.
Una vegada inclús vaig preparar un mapa per una història que li vaig explicar durant una sortida en autobús al canal olímpic. Però m'ho vaig muntar fatal i va ser un desastre, perquè el mapa era per mi, per recrear l'entorn, però li feia anar dient: "ara tiro cap a la dreta" i jo: "Val, ara tens una altre bifurcació, dreta o esquerra?" hahaha el joc es va tornar un conyàs! En fi... #cosesmeves
Dels 14 als 19 vaig abocar-me al món dels còmics, sobretot a dibuxar-los per evadir aquestes idees que tenia pel cap. Casi tots els personatges eren paròdies dels meus amics i de situacions que viviem.
No va ser fins als 20 anys que cansat de no trobar el meu lloc entre els ambients de festa makinera dels meus amics. Volent trobar-me a mi mateix... Sent l'únic dels meus amics sense parella... Vaig trobar un canal de televisió "Televisió Comtal" que tenia un programa de televisió que es deia "El xat del velociraptor" i crec que era els divendres a la nit, feien un programa on jugaven a rol per sms. I el presentador (en Marcos) no se li veia la cara, només parlava i explicava una història ambientada en la època de Camelot. A través d'ells vaig iniciar-me en el rol.
Vaig participar de ple en el joc, el meu personatge es va transformar en un porquet per una mala acció meva. I jo com a porquet intentava seguir jugant, així que recordo atacar a la bruixa directament, vaig treure un crític i em va sortir molt bé, tant que vaig salvar la meva situació i la de una companya. Vaig tardar relativament poc en voler anar al programa com a públic. Allà m'hi vaig fer força amb l'equip d'allà. Fins a tal punt que un cap de setmana em van convidar a dinar amb ells i a fer una partideta de Fanhunter. Entre la meva vergonya, la inseguretat i la meva inexpertesa, em va sortir una interpretació pèssima del personatge. Havia de fer accent italià quan parlava i la veritat és que no em sortia gens bé xDDDD
Un temps després en el programa em van tocar unes entrades per la GenCon que es va fer al Palau St.Jordi i hi vaig anar sol. Allà vaig jugar a La Mascarada (recordo com si ho hagués viscut, que el mestre vampir em va aplicar el seu poder de control mental per obligar-me a agenollar-me davant seu, el meu personatge tenia la debilitat del orgull). I vaig jugar també a "La llamada de Cthulhu" i em va enamorar el concepte de poder-se tornar boig i que això es pogués computar numèricament en una fitxa. A més la història era super tètrica. Recordo un cos mutilat emportat sota el desaigüe de la cuina.
Això va ser definitiu per saber que era a la meva salsa. Així que al acabar-se el programa de "El xat del velociraptor" vaig decidir buscar-me gent online.
Allà vaig conèixer al DarkMaster (crec que es deia així) i que portava una història dels 7 anells. Allà em va tocar portar a un personatge aparentment bastant secundari, el nen d'una família que estava atrapat entre el món dels vius i dels morts. Però jo m'hi vaig evocar de ple. Era un joc de rol literari i havies de presentar 5 fulls de la teva història en el teu torn. Es feien trobades de joc on allà es tiraven els daus i es decidia què passava. Allà em vaig fer amic de'n Mario (de Sevilla) i la Carmen (crec que de Granada, tot i que anys després va venir a Barcelona a viure amb el seu "novio" Dani). Amb ells havíem improvisat alguna partida independent. En concret recordo un parell que vaig dirigir jo. "El Libro de Thaman" (en sèrio, sobre arts ocultes) i un altre que crec que no tenia ni nom, en conya i sobre el que surti. El defecte del Mario per exemple és que el seu personatge era un porreta i perdia punts de percepció i iniciativa. Però tot i això com no sabia exactament com anava la cosa i a més era en conya, el tio es carregava a la gent de manera fulminant, i tenia una potra descomunal. En fi, va ser divertit.
Però tot això va quedar aparcat.. vaig començar a sortir amb la meva parella, vaig iniciar-la en el grup de rol online, però es va mig disoldre, i han passat 6 anys havent abandonat el tema.
Vaig tornar a la literatura, escrivint una novela de ficció. A la gent de l'entorn de rol li agradava molt el concepte que estava creant, però com ja us he dit, mai vaig ser bo escrivint. Així que vaig portar a la feina el que havia escrit, i a una companya de la feina que li agradava el tema de ficció i crec que inclús havia tocat temes de rol, li vaig portar una còpia perquè se la llegís. Diu que a penes la va poder acabar de llegir perquè era in-fumable, però que no em desanimés xDDDDDD
Evidentment em vaig desanimar i vaig enterrar el projecte, tots els mapes, les criatures, la mitologia, la societat, tot el que havia creat en l'entorn d'aquesta història va quedar aparcat.
Fa poc he trobat una pàgina: http://www.rapidoyfacil.es/ on m'he descarregat un manual molt motivador per a fer de Master de rol. I he desenterrat tots aquells mapes i conceptes en esborrany per adaptar-los a una aventura de rol. M
entrestant hem escalfat motors amb un joc de cartes que es diu Munchkin, ens el va suggerir per Twitter la companya @noechan.
A veure com continua això, sé que pot ser una breu etapa, però tard o d'hora segur que liaré al nostre fill o filla a jugar més d'una partida amb mi ^_^ i és que ho porto dins, i surti ara o dins d'uns anys... Aquestes coses no es poden quedar tancades dins meu :D
dimecres, 7 de juliol del 2010
La revolució dels medis fins al 2051
Navegant per internet, vaig trobar aquest vídeo que parlava sobre una revolució mediàtica, una cosa molt semblant a la que descrivia jo en anteriors posts.
Realment sona a ficció, però una ficció increïble? Per mi no. Fa uns anys, una cosa com Facebook (que uneix perfils de tot el món) o SecondLive (que recrea la vida com el Sims però Online), una eina per mòbil com FourSquare (que et localitza on ets i als teus amics) o Shazam (que identifica la música que escoltes)... tot això m'hagués semblat ficció. Com ho era el DVD en la època del sistema BETA per veure pel·lícules i escoltant música en vinil.
Us imagineu haver pogut tenir el portàtil més cutre d'avui en dia en la època en la que teníem aquells enormes PC de pantalla verd i negre que funcionaven amb discs de 3 i mig i de 5 i quart? Segurament alguns de vosaltres, els més joves, no sapigueu què son els discs de 5 i quart, o us sonarà com a mi em sonen les targes perforades.
Avui és anecdòtic o graciós, demà pot ser considerat inclús profètic, tot depèn de cap a on es girin les tornes. De moment, la televisió en 3D ja estarà a casa a nostre en un futur immediat, cosa que molts segurament consideraríeu impossible fa un temps, a altres molt possiblement no us sorprengui res.
Tant per uns com per altres aquí us deixo aquest entretingut video, per distreure's però sobretot per tenir un ull posat al que podria arribar a ser.
Realment sona a ficció, però una ficció increïble? Per mi no. Fa uns anys, una cosa com Facebook (que uneix perfils de tot el món) o SecondLive (que recrea la vida com el Sims però Online), una eina per mòbil com FourSquare (que et localitza on ets i als teus amics) o Shazam (que identifica la música que escoltes)... tot això m'hagués semblat ficció. Com ho era el DVD en la època del sistema BETA per veure pel·lícules i escoltant música en vinil.
Us imagineu haver pogut tenir el portàtil més cutre d'avui en dia en la època en la que teníem aquells enormes PC de pantalla verd i negre que funcionaven amb discs de 3 i mig i de 5 i quart? Segurament alguns de vosaltres, els més joves, no sapigueu què son els discs de 5 i quart, o us sonarà com a mi em sonen les targes perforades.
Avui és anecdòtic o graciós, demà pot ser considerat inclús profètic, tot depèn de cap a on es girin les tornes. De moment, la televisió en 3D ja estarà a casa a nostre en un futur immediat, cosa que molts segurament consideraríeu impossible fa un temps, a altres molt possiblement no us sorprengui res.
Tant per uns com per altres aquí us deixo aquest entretingut video, per distreure's però sobretot per tenir un ull posat al que podria arribar a ser.
divendres, 4 de juny del 2010
Predicar al desert...
El dia 9 d'octubre del 2006, fa més de 3 anys, vaig agafar el domini www.spiderman.cat; ja que m'apassiona aquest personatge, i estava cansat de navegar i no trobar mai informació en català sobre el personatge.
Vaig començar amb una web molt cutre creada en html, l'objectiu era practicar i millorar; ja que per la meva feina em calia saber-ne més. Per sort un company de feina en Tomeu (@Tomedo al twitter) em va donar un bon grapat de bons consells, em va ajudar a transformar l'html en un bàsic php i emprar capes.
Per temes de feina, posteriorment vaig començar a fer servir Drupal i me'n vaig enamorar; així que vaig decidir fer el pas i crear-me "la zona" un espai restringit on hi penjava material més exculsiu, descàrregues, fons d'escriptori...
Mentrestant, en paral·lel el meu canal del youtube anava guanyant seguidors i tots els meus vídeos els firmava amb spiderman.cat esperant que això reportés més visites, però no era així.
Em vaig moure, vaig fer algunes campanyes, la primera va ser fora de context: "Buscar la nena Balañá" aquella que fa callar als cinemes del Grup Balañá. Tot orquestrat des de Spiderman.cat en l'apartat de cine. Vaig crear un grup al facebook i un vídeo viral per a cridar l'atenció. Finalment va donar fruït i en un grup del facebook que s'havien inspirat en el meu vídeo va donar la cara, després de parlar amb ella i entendre que la campanya la molestava més que res, vaig decidir eliminar el vídeo i cancel·lar la campanya del facebook.
La segona acció va ser reivindicar els còmics americans (Marvel i DC) en català. Inclús arribant a parlar amb el director editorial de Panini, el qual em va dir que no hi havia mercat. Tot això em va ajudar a descobrir Comicat.cat. Un grup de gent que fa una labor admirable, molt bona feina i molt professional. Gent que es coordinava per a fer el que volia fer jo, apropar, fomentar i dinamitzar els còmics a l'entorn català. Però cap era especialment apassionat de la Marvel. En Javier del Campo (una persona encantadora, @fonamental al twitter) em va proposar formar part de l'equip, però soc conscient de que la qualitat dels meus posts no estan a l'altura "periodística" dels seus, a part que la dedicació que em requeriria implicaria deixar de postejar i descuidar spiderman.cat. A més, per aquell llavors havia llegit poca cosa més que Spiderman.
Després de tots els esforços en cap cas vaig tenir cap "input" dels visitants, veia que el nombre de visites oscil·laven entre un mínim de 10 visites diàries i unes crestes d'unes 40 o 50 en moment molt concrets. Però cap interacció.
Des de sempre he parlat en plural amb tot el tema, perquè senir-te sol en un castell és molt trist. És allò que penses "si faig com si fóssim un equip la gent s'hi voldrà apuntar", però el més a prop que he estat ha estat en 3 o 4 ocasions en les que vaig aconseguir temptar a algunes persones, però mai s'hi van avocar del tot. Sort en vaig tenir del meu amic Armando (Darkpass), la meva parella Cristina (@les_receptes al twitter) i mon pare Manel (elguaitador.cat) que em van donar un cop de mà en un temps aportant contingut posts, material, va ser la època que més va créixer Spiderman.cat i de la qual tinc molt bon record.
Però no tot dura sempre, i la pàgina es va degradar en alguna de les actualitzacions que vaig fer. Va començar a donar errors interns, no se'm publicàven els vídeos, les fotos petaven el post... bé, un drama!
El tema és que en aquest plaç de temps vaig perdre la seva atenció, i jo em vaig desencantar molt, em vaig dedicar més a penjar vídeos al youtube, a crear grups al Facebook...
Finalment vaig decidir trencar amb tot, ja al 2010 vaig dir any nou planteig nou. I em vaig carregar tot el site (guardant-lo al museu) i em vaig embrancar en 2 projectes: Spiderman.cat (com a blog informatiu i per no renunciar al nom que tant m'estimo) i per si l'error del meu esforç era concentrar-ho tot en Spiderman i potser si ho generalitzava podria arribar a més gent. Jo seguia volent parlar amb algú sobre l'Univers Marvel en català; així que vaig demanar el domini Marvel.cat.
La idea inicial era crear hulk.marvel.cat o ironman.marvel.cat o subdominis així... però era una feinada que acabaria sent un blog fantasma com en alguna ocasió era el propi Spiderman.cat.
Què vaig fer? Crear una xarxa social!
Il·lús de mi, creia que aquest seria el camí per atraure gent a parlar del tema, al cap i a la fi, quin bon friky es podria negar a tenir un blog marvel.cat/elseunom i un correu elseunom@marvel.cat? Doncs ni regalant blogs, ni regalant correus, ni fent que poguessin enviar-se missatges interns, canviar-se l'estat com al facebook, vincular els seus posts al twitter, crear un canal RSS de podcast de còmics i altres noticies per poder llegir, compartir i comentar... Tampoc he aconseguit més que 1 enregistrat que va entrar i no ha tornat més (ni tant sols va dir un "hola" o un "adéu").
Fet i fet em sento des de fa més de 3 anys predicant al desert, i les forces em fallen i em pregunto perquè ho faig... perquè tinc una xarxa social fantasma que funciona pràcticament al 100% però que no hi té membres.
Ara és quan se'm planteja què fer... tirar la tovallola? Deixar-ho estar tot? Necessito un espai per a practicar el que estic aprenent encara ara de Drupal i php. Però a vegades em sento realment estúpid de parlar sol durant tant de temps.
I ara em pregunto, realment no hi ha catalans que vulguin un espai així per debatre? Si és així on el troben? Perquè si el busquen en troben a mi en els primers llocs buscant "Marvel català".
En fi... Sort en tinc d'aquest blog on hi escric totes les meves històries. Un espai per a desfogar-me i realment, un com deixat anar tot estic més tranquil. Si algun dia tanco la paradeta, que aquest post serveixi de constància de que jo al menys ho vaig intentar! :D
Així doncs, si per un cas fóssiu un apassionat dels còmics Marvel que et trobes com jo, buscant amb qui parlar, em trobaràs al twitter com @spidermancat (t'hi espero :D)
Vaig començar amb una web molt cutre creada en html, l'objectiu era practicar i millorar; ja que per la meva feina em calia saber-ne més. Per sort un company de feina en Tomeu (@Tomedo al twitter) em va donar un bon grapat de bons consells, em va ajudar a transformar l'html en un bàsic php i emprar capes.
Per temes de feina, posteriorment vaig començar a fer servir Drupal i me'n vaig enamorar; així que vaig decidir fer el pas i crear-me "la zona" un espai restringit on hi penjava material més exculsiu, descàrregues, fons d'escriptori...
Mentrestant, en paral·lel el meu canal del youtube anava guanyant seguidors i tots els meus vídeos els firmava amb spiderman.cat esperant que això reportés més visites, però no era així.
Em vaig moure, vaig fer algunes campanyes, la primera va ser fora de context: "Buscar la nena Balañá" aquella que fa callar als cinemes del Grup Balañá. Tot orquestrat des de Spiderman.cat en l'apartat de cine. Vaig crear un grup al facebook i un vídeo viral per a cridar l'atenció. Finalment va donar fruït i en un grup del facebook que s'havien inspirat en el meu vídeo va donar la cara, després de parlar amb ella i entendre que la campanya la molestava més que res, vaig decidir eliminar el vídeo i cancel·lar la campanya del facebook.
La segona acció va ser reivindicar els còmics americans (Marvel i DC) en català. Inclús arribant a parlar amb el director editorial de Panini, el qual em va dir que no hi havia mercat. Tot això em va ajudar a descobrir Comicat.cat. Un grup de gent que fa una labor admirable, molt bona feina i molt professional. Gent que es coordinava per a fer el que volia fer jo, apropar, fomentar i dinamitzar els còmics a l'entorn català. Però cap era especialment apassionat de la Marvel. En Javier del Campo (una persona encantadora, @fonamental al twitter) em va proposar formar part de l'equip, però soc conscient de que la qualitat dels meus posts no estan a l'altura "periodística" dels seus, a part que la dedicació que em requeriria implicaria deixar de postejar i descuidar spiderman.cat. A més, per aquell llavors havia llegit poca cosa més que Spiderman.
Després de tots els esforços en cap cas vaig tenir cap "input" dels visitants, veia que el nombre de visites oscil·laven entre un mínim de 10 visites diàries i unes crestes d'unes 40 o 50 en moment molt concrets. Però cap interacció.
Des de sempre he parlat en plural amb tot el tema, perquè senir-te sol en un castell és molt trist. És allò que penses "si faig com si fóssim un equip la gent s'hi voldrà apuntar", però el més a prop que he estat ha estat en 3 o 4 ocasions en les que vaig aconseguir temptar a algunes persones, però mai s'hi van avocar del tot. Sort en vaig tenir del meu amic Armando (Darkpass), la meva parella Cristina (@les_receptes al twitter) i mon pare Manel (elguaitador.cat) que em van donar un cop de mà en un temps aportant contingut posts, material, va ser la època que més va créixer Spiderman.cat i de la qual tinc molt bon record.
Però no tot dura sempre, i la pàgina es va degradar en alguna de les actualitzacions que vaig fer. Va començar a donar errors interns, no se'm publicàven els vídeos, les fotos petaven el post... bé, un drama!
El tema és que en aquest plaç de temps vaig perdre la seva atenció, i jo em vaig desencantar molt, em vaig dedicar més a penjar vídeos al youtube, a crear grups al Facebook...
Finalment vaig decidir trencar amb tot, ja al 2010 vaig dir any nou planteig nou. I em vaig carregar tot el site (guardant-lo al museu) i em vaig embrancar en 2 projectes: Spiderman.cat (com a blog informatiu i per no renunciar al nom que tant m'estimo) i per si l'error del meu esforç era concentrar-ho tot en Spiderman i potser si ho generalitzava podria arribar a més gent. Jo seguia volent parlar amb algú sobre l'Univers Marvel en català; així que vaig demanar el domini Marvel.cat.
La idea inicial era crear hulk.marvel.cat o ironman.marvel.cat o subdominis així... però era una feinada que acabaria sent un blog fantasma com en alguna ocasió era el propi Spiderman.cat.
Què vaig fer? Crear una xarxa social!
Il·lús de mi, creia que aquest seria el camí per atraure gent a parlar del tema, al cap i a la fi, quin bon friky es podria negar a tenir un blog marvel.cat/elseunom i un correu elseunom@marvel.cat? Doncs ni regalant blogs, ni regalant correus, ni fent que poguessin enviar-se missatges interns, canviar-se l'estat com al facebook, vincular els seus posts al twitter, crear un canal RSS de podcast de còmics i altres noticies per poder llegir, compartir i comentar... Tampoc he aconseguit més que 1 enregistrat que va entrar i no ha tornat més (ni tant sols va dir un "hola" o un "adéu").
Fet i fet em sento des de fa més de 3 anys predicant al desert, i les forces em fallen i em pregunto perquè ho faig... perquè tinc una xarxa social fantasma que funciona pràcticament al 100% però que no hi té membres.
Ara és quan se'm planteja què fer... tirar la tovallola? Deixar-ho estar tot? Necessito un espai per a practicar el que estic aprenent encara ara de Drupal i php. Però a vegades em sento realment estúpid de parlar sol durant tant de temps.
I ara em pregunto, realment no hi ha catalans que vulguin un espai així per debatre? Si és així on el troben? Perquè si el busquen en troben a mi en els primers llocs buscant "Marvel català".
En fi... Sort en tinc d'aquest blog on hi escric totes les meves històries. Un espai per a desfogar-me i realment, un com deixat anar tot estic més tranquil. Si algun dia tanco la paradeta, que aquest post serveixi de constància de que jo al menys ho vaig intentar! :D
Així doncs, si per un cas fóssiu un apassionat dels còmics Marvel que et trobes com jo, buscant amb qui parlar, em trobaràs al twitter com @spidermancat (t'hi espero :D)
divendres, 16 d’abril del 2010
El registre d'accés i de registre a la mateixa pàgina
Estic creant una xarxa social a l'entorn de la Marvel.
Aquests dies he tingut un problema, no sabia com posar un bloc de registre al costat de les caselles d'accés.
I aquesta entrada, a part de per donar les gràcies, és per esmentar les dos webs que he emprat.
La Primera, en anglès, és la que m'ha dit com ho tenia que fer... però no es visibilitzava el PHP.
La segona és en castellà, i explica un llistat de coses que han d'estar habilitades perquè el php es visualitzi en un bloc.
Gràcies a tots dos. Gràcies als vostres posts Marvel.cat tindrà una entrada mixta que aculli als que ja tenen clau d'accés i els que no en tinguin perquè se la puguin crear.
Aquí deixo això com a far de les persones que es trobin com jo :)
Aquests dies he tingut un problema, no sabia com posar un bloc de registre al costat de les caselles d'accés.
I aquesta entrada, a part de per donar les gràcies, és per esmentar les dos webs que he emprat.
La Primera, en anglès, és la que m'ha dit com ho tenia que fer... però no es visibilitzava el PHP.
La segona és en castellà, i explica un llistat de coses que han d'estar habilitades perquè el php es visualitzi en un bloc.
Gràcies a tots dos. Gràcies als vostres posts Marvel.cat tindrà una entrada mixta que aculli als que ja tenen clau d'accés i els que no en tinguin perquè se la puguin crear.
Aquí deixo això com a far de les persones que es trobin com jo :)
dimarts, 2 de març del 2010
Video sobre Google Chrome
Ens proposen una navegació més ràpida i segura navegant a través d'ells, no només amb el seu navegador, si no a través dels seus servidors. Recopilant així absolutament tota la informació d'internet que es mogui al nostre voltant.
La tecnologia (3)
Avui estava escrivint un e-mail al gmail (correu de google) i he escrit "Adjunto en copia a la Cristina..." bla bla bla. Doncs bé, al enviar el correu Google m'ha preguntat que com que jo havia escrit "adjunto" si el que volia era adjuntar un document al correu electrònic. És una opció encantadora; ja que ens evita allò de dir: "T'ho torno a enviar que m'he oblidat d'adjuntar-te el fitxer..." però analitzat fredament, el que vol dir és que en el mateix moment que premo el botó google està escanejant el meu document, comprenent les paraules claus (inclús en català) i reaccionant al text que hi poso.
Bé, això simplement m'ha fet recordar un assumpte que em va quedar pendent en els anteriors posts de "La tecnologia", es tracta de una clàusula de google mobile en la que ens demanen el consentiment per fer us i difusió del audio del nostre mòbil i de la nostra ubicació.
Textualment:
"Consentiu la recopilació, utilització, compartició i transferència de les seves dades, incloses, entre altres, les dades de veu i d'ubicació, tal com s'estipula a la Política de privadesa de Google Mobile (m.google.es/privacy). Les dades d'ubicació poden provenir de diferents fonts i poden no ser precises. Utilitzeu-los sota la vostra responsabilitat."
Vegeu-ne la font original
Sé que és fàcil tatxar-me de paranoic de la conspiració, però poc a poc estem anant cap a un camí que no sé si tenim molt clares les conseqüències.
Algun dia ens arribaran a controlar la ment, no per obligar-nos a fer coses, si no que amb un sol pensament es facin. Si, ya, ciència ficció oi? Com també ho era fa uns anys les videoconferències, la realitat virtual, els robots humanoides, els cotxes que aparquen sols, la biònica, etc... Sabeu en què està invertint ara google? En nanotecnologia...
Què hi fa google invertint-hi diners i esforços? Doncs el mateix que feia fa uns amb la mobilitat i ara treuen els mòbils Android, dins de res el sistema operatiu... i d'aquí uns anys ja ho veurem.
Us deixo aquí un post que comenta el tema i l'enllaç a la nota de premsa de google.
Font original: http://www.google.com/intl/en/press/pressrel/google_nasa.html
Bé, això simplement m'ha fet recordar un assumpte que em va quedar pendent en els anteriors posts de "La tecnologia", es tracta de una clàusula de google mobile en la que ens demanen el consentiment per fer us i difusió del audio del nostre mòbil i de la nostra ubicació.
Textualment:
"Consentiu la recopilació, utilització, compartició i transferència de les seves dades, incloses, entre altres, les dades de veu i d'ubicació, tal com s'estipula a la Política de privadesa de Google Mobile (m.google.es/privacy). Les dades d'ubicació poden provenir de diferents fonts i poden no ser precises. Utilitzeu-los sota la vostra responsabilitat."
Vegeu-ne la font original
Sé que és fàcil tatxar-me de paranoic de la conspiració, però poc a poc estem anant cap a un camí que no sé si tenim molt clares les conseqüències.
Algun dia ens arribaran a controlar la ment, no per obligar-nos a fer coses, si no que amb un sol pensament es facin. Si, ya, ciència ficció oi? Com també ho era fa uns anys les videoconferències, la realitat virtual, els robots humanoides, els cotxes que aparquen sols, la biònica, etc... Sabeu en què està invertint ara google? En nanotecnologia...
Què hi fa google invertint-hi diners i esforços? Doncs el mateix que feia fa uns amb la mobilitat i ara treuen els mòbils Android, dins de res el sistema operatiu... i d'aquí uns anys ja ho veurem.
Us deixo aquí un post que comenta el tema i l'enllaç a la nota de premsa de google.
Font original: http://www.google.com/intl/en/press/pressrel/google_nasa.html
dissabte, 13 de febrer del 2010
la tecnologia (2)
En el anterior post se m'ha tallat um bon troç. Així que abans de llegir aquest mireu l'altre si us plau.
Aquest post el faig des del meu Android (mobil de google), ell es sumen tots els serveis de google i cada cop sera més generic. De la mateixa manera que ara tots els mobils van amb camara.
És la suma de petites coses les que fan realment important aquest canvi.
Ara el "Gran Germa" no ens llegeix la ment, pero ens preunta "en que penses?". No et posa una camara a la paret, pero si al mobil i al portatil, a part de webcams, i els dispositius independents d'internet pots emprar el "upload" de torn, ja sigui youtube, facebook...
Ja fa 10 anys es podia encendre remotament una webcam. Amb un troya podies entrar en els ordinadors de la gent, encendre-li la webcam i veure la persona a un pam del seu nas sense que se'n adonés.
Ara es pot detectar el moviment huma com la "eye toy" (de la playstation) o identificar objectes i busar-ne informació fent-los una foto, com la aplicació "google goggles" per l'android. La tecnologia ja hi és, el us que se'n faci és cosa del que té el poder per fer-ho. Ara bé, les seves bases de dades ja les voldrien molts goberns.
Ja era un pas posar un xip als DNI, pero ara inclús a Sitges es prova una iniciativa de pagament amb el mobil.
Internet era una ciutat sense llei on tot era possible, i poc a poc sembla que s'anira tornant més controlat que la pitjor de les dictadures, tindra represalies?
Si la tecnologia ens ha dut amb tant poc temps fins aquí, on serem dins de 10 anys si els nens ja comencen a dur ebooks a classe en lloc de llibres de paper. I dins de 20? Realitat virtual? Viatges a l'espai?
Aquest post el faig des del meu Android (mobil de google), ell es sumen tots els serveis de google i cada cop sera més generic. De la mateixa manera que ara tots els mobils van amb camara.
És la suma de petites coses les que fan realment important aquest canvi.
Ara el "Gran Germa" no ens llegeix la ment, pero ens preunta "en que penses?". No et posa una camara a la paret, pero si al mobil i al portatil, a part de webcams, i els dispositius independents d'internet pots emprar el "upload" de torn, ja sigui youtube, facebook...
Ja fa 10 anys es podia encendre remotament una webcam. Amb un troya podies entrar en els ordinadors de la gent, encendre-li la webcam i veure la persona a un pam del seu nas sense que se'n adonés.
Ara es pot detectar el moviment huma com la "eye toy" (de la playstation) o identificar objectes i busar-ne informació fent-los una foto, com la aplicació "google goggles" per l'android. La tecnologia ja hi és, el us que se'n faci és cosa del que té el poder per fer-ho. Ara bé, les seves bases de dades ja les voldrien molts goberns.
Ja era un pas posar un xip als DNI, pero ara inclús a Sitges es prova una iniciativa de pagament amb el mobil.
Internet era una ciutat sense llei on tot era possible, i poc a poc sembla que s'anira tornant més controlat que la pitjor de les dictadures, tindra represalies?
Si la tecnologia ens ha dut amb tant poc temps fins aquí, on serem dins de 10 anys si els nens ja comencen a dur ebooks a classe en lloc de llibres de paper. I dins de 20? Realitat virtual? Viatges a l'espai?
la tecnologia
És moda que per novetat regalem la nostra intimitat. Molts sabreu que parlo del facebook, pero en realitat, algú molt més poderós fa temps que recull més informació sobre nosaltres que el gobern més intrusiu. Tot el que podriem considerar abusiu i que atempta contra la nostra intimitat ho anem acceptant poc a poc amb petits cobtractes, que individualment no tenen massa sentit, pero que el global impresiona.
(Aquí hi posaré els porcentatges del facebook).
Parlo de Google, aquesta empresa té un poder inmens sobre nostre. Controla el que diem, el que naveguem, per on ens movem, quins videos mirem, que diem en els nostres e-mails...
No és una invenció, si entreu a: http://www.google.com/dashboard i poseu les vostres dades d'usuari i contrassenya veureu tota la informació que google recollit legalment sobre vosaltres.
Penseu que google té correu electronic i calendaris compartits (gmail), un facebook propi (orkut), un buscador dels més usats a nivell mundial, un sistema de pagament (chekout), un sistema de compartir fotografies (picasa) amb un sistema integrat de geolocalització basat en el seu gps de mapes (google maps).
Amb tot aixo google pot saber que diem, a qui i per on. El nostre radi d'impacte social; ja que també és seva una eina d'estadistiques web que els permet saber no només quines webs tenim, si no qui les visita, que hi mira i des d'on.
Google té accés a les nostres recerques, de fet, des del "dashboard" pots veure les últimes recerques que hem fet. Si la web que visitem disposa del google analytics activat podran veure amb exactitud que mirem en la web. Si enviem un e-mail a la persona de la web i aquest disposa de gmail podran seguir la nostre conversa i tot!
(Aquí hi posaré els porcentatges del facebook).
Parlo de Google, aquesta empresa té un poder inmens sobre nostre. Controla el que diem, el que naveguem, per on ens movem, quins videos mirem, que diem en els nostres e-mails...
No és una invenció, si entreu a: http://www.google.com/dashboard i poseu les vostres dades d'usuari i contrassenya veureu tota la informació que google recollit legalment sobre vosaltres.
Penseu que google té correu electronic i calendaris compartits (gmail), un facebook propi (orkut), un buscador dels més usats a nivell mundial, un sistema de pagament (chekout), un sistema de compartir fotografies (picasa) amb un sistema integrat de geolocalització basat en el seu gps de mapes (google maps).
Amb tot aixo google pot saber que diem, a qui i per on. El nostre radi d'impacte social; ja que també és seva una eina d'estadistiques web que els permet saber no només quines webs tenim, si no qui les visita, que hi mira i des d'on.
Google té accés a les nostres recerques, de fet, des del "dashboard" pots veure les últimes recerques que hem fet. Si la web que visitem disposa del google analytics activat podran veure amb exactitud que mirem en la web. Si enviem un e-mail a la persona de la web i aquest disposa de gmail podran seguir la nostre conversa i tot!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)