dissabte, 18 de juny del 2016

0469DDZ el codi d'una etapa molt feliç de la meva vida

Ha arribat moment del comiat... el nostre primer cotxe, un Opel Corsa Blueline. 

Al llegir les línies de continuació, molts pensareu que estic romanitzant uns moments viscuts, els que em coneixeu realment o heu compartit algun d'aquests moments amb mi, sabeu que si algo faré és desdramatitzar i suavitzar una mica la passió i l'estima amb les que he viscut cadascun dels moments dels que parlo.

Després de treure'm el carnet de conduïr vaig voltar tot Barcelona, a tots els concessionaris, buscant-lo sense saber que seria ell... Finalment el vaig trobar i vam anar mon pare​ i jo a firmar-lo. 
La seva matrícula la vaig memoritzar en seguida: 0469DDZ 

Nosaltres vam ser els seus primers propietaris, ell just sortia de fàbrica. Àlex Juan​ em va acompanyar a buscar-lo. Era com un somni fet realitat, els dos amb els nostres cotxes, conduïnt un rere l'altre. 

Jo complia 25 anys.



Va ser amb l'Àlex que vam anar a buscar a la Cristina Llorens Trull​ per ensenyar-li, per aquell llavors festejàvem des de feia molt poc (crec que no arribava a 2 mesos encara).

Recordo que encara tenia algunes coses molt de novato, al anar cap a Sitges en alguna ocasió se'm desviava lleugerament el cotxe al mirar pel retrovisor de la dreta... Al tornar ja anava molt més tranquil, per lo terapèutic d'haver vist a la Cristina i per lo segur que ella sempre m'ha fet sentir. 



Més endavant vaig tornar sol per ensenyar-li bé, venia per l'autopista... però lo car dels peatges i la quantitat de viatges que hi feia aviat van fer que em fes usuari habitual de les costes.

Recordo que tot content volia ensenyar-li a la Cris, la vaig voler dur a donar un tomb per Barcelona en cotxe (un altre somni complert, poder dur a la xicota en el meu cotxe) però al sortir de Plaça Espanya se'm va calar i no hi havia manera de que arranqués... Els vienants molt monos i simpàtics em van venir a ajudar, uns (crec que guiris) van obrir el capó i tot... hahahaha resulta que estava tant nerviós que intentava arrancar en segona sense donar-me'n compte i se'm calava tota l'estona... quan ho vaig veure vaig posar primera sense que ningú ho veiés (només la Cris) vaig donar les gràcies com si m'ho haguessin arreglat i vaig marxar... hahahah quina vergonya vaig passar...

De fet al cap de poc de tenir-lo, vaig abonyegar-li tota la part del darrera contra una columna del parking que tenia al punt mort... Recordo el "catapum" que es va sentir que casi em va arribar a fer mal físic del greu que e va sabre. Mai li vaig arreglar el bony, era per mi una cura d'humiltat i un recordar el que li vaig fer... No diré que no m'ho volia perdonar, però si que ho volia recordar.

Amb aquests 12 anys moltes cicatrius han marcar la pell del nostre cotxe blauet... Però és que tot i treure'l relativament poc, entregant-lo amb 94.500 km, haviem viscut intensament grans moments.

Junts vam fer la primera sortida amb parella amb la Cris, a un bungalow de "Cunit, poble eixerit" per celebrar els 6 mesos. Allà li vaig donar un anell per dir-li que algun dia em casaria amb ella. I així ho vam fer anys després.



Aquest cotxe va viure moments molt intensos, ploreres i converses profundes i carregades de sentiments i llàgrimes en uns inicis que no van ser fàcils.

Ell posava la banda sonora de molts moments, els que més recordo son les nits que tornava sol després de deixar a la Cris a casa seva... O quan l'esperava una hora dins del cotxe jugant a l'Snake amb el mòbil durant una hora mentre l'esperava a que sortís de ball.

A part de amb el cotxe de se mare, la Cris va fer pràctiques amb el nostre Corsa, canvis de sentit al mirador de sentit al mirador de Sitges, voltes pel descampat del parc aquàtic i maniobres per dins del nostre pàrquing.



Petit com és i més d'un cop deia que era la meva TARDIS particular; ja que en el seu interior hi cabien coses que des de fora pensaves que era impossible: La nostra primera mudança (i les dos següents també), els viatges a IKEA per moblar el pis, les maletes i coses per les nostres sortides, el nostre televisor (el de la meva sogra i mons pares també).

Amb ell vaig enfrontar-me a entorns pels que no et preparen a l'autoescola, i que son tot un repte, camins de muntanya flanquejats per un precipici, conduir entre camions, visibilitat nula per culpa de boira espessa o pluja intensa...

Ens va dur a Andorra com a novios i vam tornar com a promesos, amb els nostres primers plans de boda.



Amb ell vam anar cap a l'Hospital de la Quirón quan la Cris estava de part, amb ell vam anar a veure cada dia nerviosos, impacients i emocionats a la Marta quan estava a la incubadora els primers 10 dies de vida, i amb ell vam endur-nos la Marta cap a casa aquell 12 de desembre del 2012.

Ara arriba l'Eloi, i tot se'ns quedava petit, fins i tot la meva petita TARDIS blava.

Aquest serà un somni impossible i inviable que no compliré, poder-li passar el Corsa a la Marta.





Quan vaig anar a vendre el cotxe vaig assegurar-me'n varis cops de que el seu destí mai seria la deixalleria ni desmuntar-lo per vendre'l a peces... potser he vist masses vegades Herbie, el Cotxe Fantàstic o Chitty Chitty Bang Bang... però no volia que el desmuntessin. Em van assegurar que el cotxe estava la mar de bé, i que no estava ni de bon tros per desmuntar-lo que seria mal negoci, que aquest cotxe tenia encara molta vida per davant... i això em va fer feliç.

Al vendre el cotxe el comprador, molt bona gent, em va dir que s'havia trobat casos de tot tipus, molta gent que es posava a plorar inclús quan entregava el cotxe... jo vaig aguantar, per si ho dubtàveu ;) I em va dir una cosa que em va ajudar molt: "Al cap i a la fi és ferro, em vens el ferro i no els records.", volent dir que m'estava desprenent del ferro, d'aquesta carcassa, però que els records viscuts perduren igual que fins ara, simplement que no hi escriurem més pàgines junts en aquest llibre d'aventures.

Vaig tenir temps, després de firmar els papers, per dur-lo al garatge i buidar-lo de les coses que hi teniem dins. Així que vam aprofitar i vam baixar tots tres a jugar amb ell i a fer-li un comiat digne, la Marta es va poder posar al maleter que mai ho havia fet.











Quan vaig entregar-lo em van fer esperar 10 minuts, i vaig tenir temps per poder verbalitzar el meu comiat amb el cotxe i desitjar-li que els pròxims propietaris que el tinguin, el cuidin i l'estimin tant com nosaltres ho hem fet... i si això no és possible, que al menys el cuidin molt, que vegi tot el món que amb nosaltres no ha vist i que per fi... algú li curaria aquestes cicatrius que junts havíem dut tant de temps.

Fins sempre més company! T'estimo i sempre et recordaré. Bon viatge.